L'evangeli

L'Evangeli és, literalment, "la bona notícia" –o, com es deia antigament "la Bona Nova".

Una bona notícia, però, de què? De quina situació estem parlant, o de quin context? Fixa't que la posem en majúscula, per tant, no és una bona notícia sobre alguna cosa particular, sinó que es refereix a la "definitiva".

El context a què es refereix és el nostre: No és difícil adonar-nos de la nostra situació actual. Només cal mirar al nostre voltant: guerres –algunes d'elles, fratricides: suposadament ètniques, religioses, civils, socials –com la primavera àrab...–, terrorisme, abusos de poder, tortura, crisi, desigualtat, pobresa, esclavatge... veiem el mal per tot arreu. Però és que el nostre ambient, la nostra societat, tampoc no se n'escapa: violència de sexe, corrupció política i empresarial, desnonaments a costa de suïcidis, tràfic de drogues, robatoris (de coure, de mòbils, a comerços, a domicilis amb violència extrema), especulació amb béns de primera necessitat (habitatge, salut, educació)... no es tracta de pintar un present apocalíptic, però no podem tancar els ulls a la nostra realitat.

Tot això ens afecta de manera directa, sí, però ens sembla una mica llunyà, no ens en sentim involucrats. El pitjor és quan ens mirem a nosaltres mateixos. Si som honestos, qui no ha mentit, qui no ha defraudat, qui no ha comès "errors" a consciència? És clar, la majoria podem al·legar: "Jo no he matat ningú, no he defraudat (ni tan sols a Hisenda!), no he comès estafes... No, d'acord. Però potser hem defraudat un amic, no hem estat a l'altura de les circumstàncies en la feina, amb els familiars o amics... no hem mentit mai, a ningú? Potser hem fallat a algú: que li haguem fet mal, que li haguem esguerrat el dia, o haguem "passat" d'ell ("delicte" per omissió). Contemplar el mal actuant en el món ens esgarrifa. Però, adonar-nos de com el mal actua en nosaltres mateixos, adonar-nos que no n'estem exempts... això sí que és dolorós, i el pitjor de tot: no podem evitar-ho!

Ara bé, davant d'aquesta inevitabilitat del mal, podem adoptar postures diferents:

–Ves! És el que hi ha.

–Tot depèn de la moral de cadascú.

–Si a mi m'està bé... que cadascú faci el que li sembli millor, sempre que no afecti els altres.

–No senyor! Això ha de canviar.

Psicològicament, les tres primeres estan bé. Es tracta d'evitar el problema, no de resoldre'l. La qüestió seguirà allà, però ja no ens la plantejarem. Ara bé, si –com dèiem– som honestos, això no resol res. Si busquem una solució, hem de reaccionar enfront de la situació actual i trobar-hi la sortida.

I la qüestió principal: Hi ha sortida? Hi ha remei?

És fàcil creure en el Mal: el veiem tothora. Sembla com si ell mateix es fes propaganda. Però el Bé... ja és diferent; costa més de veure'l. De tant en tant sentim alguna notícia positiva, alguna acció heroica, algun descobriment beneficiós... Podem creure en el Bé. Però, i fer-lo? Com podem fer sempre el bé, si estem tocats pel Mal? Pel que depèn de nosaltres, tot sols no en som capaços.

El Bé "absolut" no pot ser ètic ni personal, perquè, en tal cas, seria "relatiu". Aquest Bé ha de ser just, equitatiu i respectuós: no podem pretendre fer el Bé cometent una injustícia, hem de fer el Bé sense perjudicar res ni ningú; tampoc podem imposar-lo a ningú: cal respectar la llibertat de l'individu; i ha de poder perdonar i reconciliar per tal d'evitar futurs conflictes. En definitiva, el Bé ha de ser just, amistós i respectuós.

Ara bé, la sola idea d'un Bé absolut ens incapacita per fer-lo. Abans hem de fer fora el Mal que portem a dins. Però, això és possible? Nosaltres no podem, com no podem fer sempre el Bé, o el Bé absolut –com dèiem abans. Per què? Perquè si el Bé no pot conviure amb el Mal i nosaltres portem el mal dintre nostre, no podem tenir el Bé amb nosaltres. Som culpables de "coses dolentes", com hem vist abans. I si som culpables i el Bé és just, caldrà pagar-ne un preu, "una multa". Això sí, un cop pagada, quedaríem lliures del Mal!

Davant d'un Bé absolut i un Mal absolut, la pena a pagar serà també "absoluta": l'única manera de lliurar-nos del Mal serà amb la mort. Però, potser aquesta mort podria ser entesa de forma conceptual: deixar de ser com som i canviar la nostra manera de veure i fer les coses, canviar la nostra mentalitat i actitud.

Nosaltres creiem que aquest Bé absolut és personal, és a dir, no és una força, no és un concepte, sinó que és viu i té voluntat i intel·ligència. I creiem que aquest Bé que jutja, que estima i que respecta ens jutjarà culpables, però en el seu amor pagarà ell la pena i oferirà la llibertat a tothom qui la vulgui.

Un cop expulsat el Mal, ja podrem acollir el Bé en nosaltres. Llavors serà possible: podrem fer un bé superior al bé relatiu o parcial.

A més, creiem que si el Bé ens "adopta", ho fa per sempre: el Bé, no només és etern, sinó que nosaltres també tenim una part d'eternitat, més enllà de la mort. I si el Bé ens allibera en aquesta vida, aquesta llibertat ens servirà, fins i tot, després de la mort: serà el que en podríem dir, la vida juntament amb el Bé i sense el Mal.

Nosaltres creiem que la desobediència de l'home al Bé –Déu– va trencar la convivència i va expulsar el Bé de la vida dels homes. La mala actuació de l'home el separa, doncs, del Bé, que és l'origen de la vida, i el condemna a la mort; una mort espiritual, però també física en estar desconnectat de la Vida. Aquesta pena, la paga Jesucrist –el Fill de Déu– en morir en la creu, reconciliant l'home amb Déu i retornant-li la llibertat d'acceptar aquest regal de Jesucrist. Evidentment, Déu respecta les nostres decisions i no ens obliga a acceptar aquesta llibertat i reconciliació ni a fer-ne ús. Déu no obliga ningú a ser feliç!

Quan acceptem el regal de la mort de Jesús a la creu, el Bé ve a viure dins nostre en el que anomenem l'Esperit Sant. Aquí és on rau el canvi: expulsem el Mal perquè entri a viure el Bé en nosaltres.

Així, veiem com Déu intervé en la Història, i com segueix intervenint. Però, si alguna cosa l'impedeix d'actuar amb més força, és el respecte al lliure albir de l'home, com a raça i com a individus; Déu s'autolimita per garantir aquesta llibertat. Per això hi veiem aquesta tensió constant entre el Bé i el Mal: entre l'amor de Déu i el sofriment humà; entre la solidaritat i les desigualtats; entre la justícia i la corrupció, etc. Per tant, Déu segueix actuant avui dia. Hi ha esperança que les coses canviïn si nosaltres canviem; si deixem de mirar-nos el melic i ens preocupem pels altres i pel que ens envolta, tant a nivell humà com de context: canvi climàtic, contaminació, desforestació, migracions per causa de la pobresa...

Però l'acció de Déu en la Història no la coneixeríem si, a més de ser un Déu transcendent, no fos també comunicatiu: Déu intervé en la Història i, després, s'explica perquè entenguem el que fa. Això és el que és la Bíblia: Déu explicant-se als homes. La Bíblia és el relat d'una munió d'homes –fins i tot pobles– que expliquen la seva experiència del Bé i la seva relació amb Ell. Déu, a través d'aquests homes (no dictant-los el què han de dir, sinó actuant en ells durant la seva vida), parla a tots els homes del què cal fer, de com podem restablir la "normalitat" en les nostres vides.

Per això, el nostre darrer referent en qüestions, no només de fe, sinó de comportament, compromís, elecció, en fi, tota la nostra vida, és la Bíblia.

Aquí tens algunes cites bíbliques que t'ho poden aclarir:

Sobre la bondat de Déu

Sobre la relació trencada amb Déu

Sobre l'acte de substitució a la creu

Sobre la reconciliació

Sobre l'amor de Déu


2012. Custom text here
Download Joomla Templates