 |
 |
 |
 |
La Bíblia |
|
||||||||||
Hi va haver un temps en el món hispà quan una demostració d'interès per la Bíblia de part de “laics” es considerava com allò que és propi dels “evangèlics” o “protestants”, puix que els exemplars que circulaven havien estat publicats, majorment, per societats bíbliques protestants i ofertes per venedors ambulants de Bíblies, missioners o membres d'esglésies protestants. En els darrers anys s'ha experimentat un gran canvi, doncs les societats bíbliques catòlic romanes han imprès milions d'exemplars de la Bíblia, i la lectura del Llibre sagrat es recomana als fidels de l'Església catòlica com allò que és propi i necessari per un cristià. Tot i això, persisteix una gran ignorància referent al text, composició i missatge de la Bíblia, doncs poques són les persones que l'han llegit amb diligència fins dominar el seu contingut i deixar-se guiar per ella, reconeixent que és la Paraula de Déu. Fins i tot membres de comunitats evangèliques han perdut la costum --abans cosa habitual en tothom-- de llegir les Escriptures diàriament per tal de mantenir la seva vida espiritual. Potser algunes persones encara creuen que existeix una Bíblia “catòlica” i una altra “protestant”, desconfiant dels “errors” d'aquesta, mentre que, des de un punt oposat, es van infiltrant a la societat idees “liberals” que gairebé no donen a la Bíblia més importància que la d'una col.lecció antiga d'escrits que il.lustren el desenvolupament del concepte religiós dins del poble d'Israel. La finalitat d'aquest apartat és la d'avançar algunes senzilles dades sobre l'origen, naturalesa i missatge d'aquest Llibre, que considerat des de qualsevol punt de vista, és l'obra mestra de la literatura universal, i la que més impacte espiritual ha fet en el món.
De fet no hi ha, ni hi pot haver, més que una sola Bíblia. Deixant per més tard la qüestió dels llibres apòcrifs a l'Antic Testament, hem de notar que la Bíblia es compon de dues seccions, anomenades “Testaments”, essent la primera anterior al naixement de nostre Senyor Jesucrist en aquest món, i la segona posterior a aquesta gran data. L'Antic Testament fou escrit en hebreu, i els seus autors pertanyien al poble d'Israel. Hi ha alguns capítols escrits en arameu, una llengua germana però això no afecta el fet del seu origen hebreu, puix que els autors dels diversos llibres són profetes, historiadors i poetes escollits per Déu per consignar per escrit els missatges que Ell anava donant al seu poble Israel. La Bíblia constitueix una veritable biblioteca de volums de diferent naturalesa, tots necessaris pel seu temps. I tots inspirats de tal forma que el seus missatges es revesteixen de permanent valor. L'Esperit Sant actuà mitjançant els autors humans per donar-nos, a través dels seus escrits, el coneixement de Déu i de la seva voluntat per l'home. Déu es revela a sí mateix en aquests llibres, no només al inspirar els missatges dels profetes, sinó també a través dels seus poderosos fets, de salvació i de judici. A més a més d'aquests fets, l'Antic Testament prepara el camí per la vinguda del Messies (el Crist) mitjançant clares profecies que augmenten en detall i significat a mesura que s'acosta més l'època de la manifestació a la terra del Fill de Déu. El Nou Testament és essencialment l'obra dels Apòstols i dels seus col.laboradors, els quals, inspirats amb aquesta finalitat, descriuen els fets de la vida, mort i resurrecció de Crist en els Evangelis, passant a historiar l'extensió de l'Evangeli en el món durant els primers anys de la seva proclamació. Després dels quatre Evangelis trobem un llibre important: els Fets dels Apòstols, i després altres llibres escrits per Pau, Pere, Joan, Judes i Jaume, amb la finalitat de guiar les esglésies naixents. L'Apocalipsi, que tanca el Nou Testament, i també la Bíblia en la seva totalitat, tracta de la darrera crisi del món i de la Segona Vinguda del Senyor Jesucrist, un esdeveniment encara futur clarament profetitzat en el Nou Testament. El Nou Testament esdevé, doncs, l'única font pel coneixement de la Persona, ensenyances, obres, Mort expiatòria i Resurrecció de Crist, així com també la font per comprendre la naturalesa del cristià apostòlic. Més endavant es tractarà el missatge essencial. Hem d'insistir en la historicitat del Nou Testament, o sigui, que no és només un “llibre sagrat”, sinó que presenta fets històrics genuïns en el seu propòsit. Hi ha llibres en el Nou Testament que daten de l'any 50 després de Crist o abans, que vol dir que els relats orals i escrits inicials van començar a prendre la seva forma actual uns vint anys després de la mort de Crist, durant la vida de milers de testimonis presencials capaços de donar la seva vida pels fets que s'hi relaten. Els llibres apòcrifs estan escrits en llengua grega, o traduïts al grec, i daten dels segles que van precedir al naixement del Salvador. Hi ha entre ells llibres de gran valor històric, i n'hi ha d'útils per la instrucció moral, però altres són fabulats. A la Bíblia trobem fets sobrenaturals, però una cosa és que Déu intervingui miraculosament segons els seus propòsits, i una altra que haguem d'acceptar “pietoses” invencions indignes del sublim nivell de la revelació escrita. No van ser inclosos en el cànon dels jueus, però per confusió van formar part de la traducció grega (alexandrina) de l'Antic Testament, i d'allà, van passar a intercalar-se entre els llibres d'aquest Testament a les Bíblies “catòliques”. No són citats en el Nou Testament, a diferència dels altres llibres de l'Antic Testament que els Apòstols utilitzen constantment. De fet els erudits catòlics només els donen la categoria de llibres "deuterocanònics", o de segona categoria, quan es tracta de la seva inspiració i autoritat, admetent que contenen elements de llegenda (Diccionari de la Bíblia, Haag, Born, Ausejo).
Ja hem fet menció de la varietat de tipus d'escrits ("gèneres literaris") a l'Antic Testament, i de fet la paraula “biblioteca” pot aplicar-se amb propietat a tota la Bíblia. Trobem escrits històrics, narracions biogràfiques, lleis i ordenances cúltiques i llibres profètics; també hi ha llibres de “saviesa” que contenen proverbis i aforismes sobre el viure de l'home, amb llibres de poesia, com els Salms; els escrits apostòlics pertanyen a l'estil “epistolar”, puix que tracta de cartes dirigides a esglésies o a individus. Alguns autors eren reis, altres sacerdots, altres profetes, altres homes del poble, però la guia de l'Esperit aconsegueix la unitat espiritual de Bíblia, que és un únic Llibre malgrat tanta varietat literària. Moisès és l'autor o redactor dels cinc primers escrits de la Bíblia, el Pentateuc. Si ell va escriure als voltants de l'any 1300 a. C., i Joan va acabar els seus escrits prop de l'any 100 de la nostre era, la redacció de la Bíblia s'estén al llarg de quasi un mil.leni i mig. Els escrits anaven veient la llum segons les circumstàncies i les exigències de l'obra de Déu en qualsevol època d'aquest llarg període; però allò que és meravellós és que la Bíblia, a més de constituir una biblioteca, guarda la seva pròpia unitat, per bé que a tot arreu desenvolupa el tema de la revelació que Déu s'ha dignat revelar-nos, com també el de la historia de la redempció que ha proveït per l'ésser humà. Aquesta unitat de la Bíblia només s'explica al reconèixer que té per autor a Déu, qui, per la seva providència i pel seu Esperit, va dirigir l'obra de múltiples autors humans imposant l'evident unitat de tema i de finalitat que hem notat.
Déu es va revelar parcialment a l'home a través de totes les seves obres, però només la revelació escrita ens porta a conèixer-lo en la mesura que Ell ha ordenat. El Centre de la Bíblia és el Senyor Jesucrist, el Déu-Home i el Verb encarnat. Ell va manifestar la glòria de Déu a la terra, i el procés de revelació troba la seva consumació en la seva Vida, Mort i Resurrecció. Jesucrist és també el Redemptor que va morir per treure el pecat del món, ressuscitant al tercer dia per vessar la seva gràcia salvadora sobre la humanitat. Per tant, no només troba la seva consumació en la Seva persona i obra el procés de revelació, sinó també l'obra de redempció que Déu ordenà en Crist abans de la creació del món. La Bíblia no és un llibre de text científic ni fou escrita només per consignar uns fets històrics, doncs cada passatge es relaciona amb el doble propòsit com ja s'ha dit abans. El autors humans utilitzaren el vocabulari del seu dia i varen ser guiats a emprar un llenguatge que pogués entendre's per tot ésser intel.ligent en qualsevol moment de la història. Podem estar segurs de que no hi ha conflicte real entre la narració bíblica i els fets científics i històrics si, en primer lloc, s'ha entès bé el text bíblic i, en segon lloc, es tracta de fets comprovats i no d'hipòtesis i teories temporals. De totes formes, anem a la Bíblia per conèixer a Déu i no per cercar allò que els homes són capaços d'investigar pel seu compte. Difícilment entendríem les grans doctrines del Nou Testament -–centrades en Crist-- si no fora per la preparació que trobem a l'Antic. En un món idòlatra i politeista feia falta insistir -–i aquesta necessitat també fa falta avui dia-- que el Déu únic és el creador de l'univers que va tenir el seu principi en la Seva Paraula. Per tal d'entendre l'ésser humà -–amb les seves glorioses possibilitats i vergonyosos fracassos-- fa falta saber que Déu el va crear a la seva imatge i semblança, donant-li domini a la terra; cal comprendre també que un ésser tan ricament dotat va donar l'esquena al seu Creador, buscant la glòria del seu “jo”. Així i tot, l'ésser humà caigut és objecte de la gràcia de Déu, i el seu fracàs és el punt de sortida -–a la terra-- del pla de redempció. Vet aquí la importància dels primers llibres del Gènesi. Amb la història d'Abraham i els seus descendents, les línies que donen forma a aquest pla de salvació es destaquen cada cop més a través de l'Antic Testament fins el naixement de Crist d'una Verge d'Israel. La Llei de Sinaí, promulgada mitjançant Moisès col.loca una norma de justícia davant de la raça caiguda. Cap persona, per ella mateixa, ha pogut complir perfectament la Llei, però la llum que desprèn revela el pecat i ens prepara el cor amb la finalitat de confiar en Crist, l'únic que havia de complir la Llei perfectament en la Seva vida i rebre després en la Seva persona i en lloc nostre el càstig que imposava la llei que nosaltres havíem infringit.
La Paraula escrita -–la Bíblia-- només s'entén en relació amb el Verb Encarnat, el Senyor Jesucrist; per això el “cor” de la Bíblia es troba en els quatre Evangelis, que ens informen del Seu naixement, el Seu ministeri a la terra, la Seva mort redemptora i la Seva gloriosa Resurrecció. Molts homes van intentar posar per escrit aquests fets, però Déu ordenà que fossin només els dels relats de Mateu, Marc, Lluc i Joan, que sorgiren molt aviat dels cercles apostòlics. Cadascun presenta al Senyor des d'un punt de vista una mica diferent, però amb tots ells veiem al mateix Senyor Jesucrist. En tot és el Déu-Home, perfecte en la Seva humanitat, sense pèrdua de la Seva plena deïtat. Les seves ensenyances expressen la saviesa divina en relació amb l'home i la dona i són reconegudes universalment com les més elevades i profundes que mai van sortir de llavis humans. Les seves obres, al guarir als malalts, ens donen a conèixer tant el Seu amor com el Seu poder i il.lustren l'obra de redempció i de restauració que havia vingut a complir. No són impossibles ni fantàstiques, doncs si el Déu-Home obra entre els homes, és natural que veiem mostres del Seu poder i del seu desig de salvar i beneir a l'ésser humà. Àdhuc els jueus enemics no van poder negar les obres que per Ell foren fetes, de manera que l'Apòstol Pere, en la seva predicació del dia de Pentecosta, els hi va recordar els incidents d'aquella vida sense por de que ningú el contradigués: “ Homes d'Israel, escolteu aquestes paraules: Jesús, el Natzarè, fou l'home acreditat per Déu davant vostre, amb miracles, prodigis i senyals realitzats per Déu per mitjà d'ell entre vosaltres, com ja sabeu...”. A través d'aquestes obres de misericòrdia i de poder –-com en tot moment del Seu ministeri-- el Senyor Jesucrist va manifestar la glòria de Déu de tal forma que, a la vigília de la seva passió, va poder dir al deixeble Felip: “Qui m'ha vist a mi, ha vist el Pare”. L'Apòstol Joan, recordant aquella vida que havia conegut tan de prop, va escriure: “I el Verb (etern) es va fer home i va conviure amb nosaltres i vam contemplar la seva glòria: glòria que, com a Fill únic ha rebut del Pare, ple d'amor i de veritat”.
Tota persona procura complir la seva obra mentre viu, i la mort denota el fi de la seva cursa. En el cas del Senyor Jesucrist la vida a la terra es revesteix de gran importància, però notem que els evangelistes descriuen la Seva mort de tal forma que comprenem que fou la corona i culminació de la Seva obra. Així ho anuncià el Senyor mateix: “El Fill de l'Home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per a molts”. Els enemics del Senyor van voler agafar-lo i donar-li mort molt sovint durant el Seu ministeri, doncs la Seva santedat i el seu anàlisi penetrant contra la religió externa condemnaven la hipocresia d'ells, però res van aconseguir fins que arribà “la Seva hora”: aquella hora de lliurament ja determinada a l'eternitat com hora de redempció. Llavors, el Senyor es lliurà voluntàriament a las mans dels homes perversos, qui el condemnaren falsament i el crucificaren. Pel misteri de l'encarnació el Fill de Déu prengué sobre ell mateix la nostra humanitat sense contaminar-se del nostre pecat amb la finalitat d'assumir la responsabilitat de l'home pecador davant del tron de la justícia de Déu, expiant el pecat pel sacrifici d'ell mateix a la Creu. Els relats de la Mort del Senyor -–amb la seva explicació doctrinal a les Epístoles-- constitueixen el punt central de les Sagrades Escriptures i assenyalen el compliment d'una profecia donada per mitjà d'Isaïes segles abans de la seva consumació: "Tanmateix, ell ha suportat les nostres sofrences, s'ha carregat els nostres dolors i nosaltres el teníem per un castigat, un colpit de Déu i abatut. En canvi, ell fou traspassat per les nostres infidelitats, fou trinxat per les nostres culpes. El càstig que ens dóna la pau queia damunt d'ell, i és per les seves ferides que som curats".
Ningú va veure al Senyor aixecar-se de la tomba, deixant darrera, en perfecte ordre, les faixes esteses enrotllades, com també les espècies aromàtiques emprades per la seva sepultura, doncs el gran fet fou consumat segons el programa de Déu i en la plenitud de la potència divina. Però unes dones fidels van ser les primeres que van veure la tomba buida, malgrat haver estat rodejada per la guàrdia romana. El fet de la resurrecció fou confirmat per una successió de manifestacions pel mateix Senyor ressuscitat. Ell va parlar als seus repetides vegades, passant estones amb uns i amb altres, perquè poguessin estar perfectament segurs de que el Ressuscitat era el mateix Senyor Jesús que havien conegut abans de la Passió, i el mateix que havia mort a la creu. Aquestes manifestacions es van produir durant quaranta dies que mitjançaren entre la resurrecció i l'ascensió del Senyor, i Lluc ens parla de les “moltes proves que ell era viu” en aquell període. Tan convençuts quedaren els deixebles de la realitat de la resurrecció del Senyor que perderen tota por i de covards es convertiren en herois. Pere, el que havia negat al seu Senyor a la nit de la seva presa, s'aixecà ple de valor per testificar de Crist davant de multituds de jueus el dia de Pentecosta, precisament a Jerusalem, la mateixa ciutat on Crist havia sigut crucificat. El principi de l'Església no té explicació possible apart de la realitat de la resurrecció corporal del Senyor Jesucrist, i anys més tard Pau insistí en que constituïa part integrant de l'Evangeli, fins el punt que el missatge perdria tot el seu valor si Crist no hagués ressuscitat dels morts. Un Salvador mort, o sempre agonitzant, no salva a ningú, i anys després, al revelar-se de nou a Joan –-segons Apocalipsi--, declarà: “Jo sóc el primer i el darrer, i el que viu; era mort, però adona't que ara visc pels segles dels segles i tinc les claus de la mort i del seu domini”.
Al principi d'Els Fets trobem el relat del descens de l'Esperit Sant el dia de Pentecosta i la formació de l'Església. Per “Església”, al Nou Testament, s'entén “el conjunt de tots els cristians”, o sigui, de tots els veritables creients en el Senyor Jesucrist, vivificats i units entre ells mateixos per l'Esperit Sant de Déu. No només es troben units entre sí, sinó que tots es troben units amb Crist, únic Cap de l'Església.
EL CAMÍ DE LA SALVACIÓ SEGONS EL NOU TESTAMENT Com indicaven anteriorment, la Bíblia no és només una obra literària ni tampoc un llibre de text d'història o de ciència, sinó la revelació que Déu ens ha lliurat en forma escrita amb la finalitat de fer-nos comprendre el pla de redempció. Hem traçat, molt superficialment, els grans fets d'aquesta revelació, però el que més interessa a cada lector és saber el que diuen els autors inspirats en relació a la manera en que cadascú pot apropiar-se de l'obra de Crist per tal de gaudir de la seva salvació. Heus ací el que diuen: 1) Per ser salvat és imprescindible que l'home es reconegui pecador davant de Déu i que comprengui que no pot fer res en absolut per salvar-se ell mateix. L'apòstol Pau va recordar als creients d'Efes que, abans de la seva conversió, havia viscut en els desigs de la seva pròpia naturalesa caiguda, estant sota la condemnació com totes les demés persones. Llavors afegeix: “Però Déu, que és ric en misericòrdia, de tant com ens va estimar en el seu amor, quan nosaltres érem morts per les nostres culpes, ens donà vida amb Crist –-que és per gràcia que heu estat salvats--... mitjançant la fe... no fruit d'unes obres, per tal que ningú no pugui presumir-ne”. 2) En aquesta gran obra de la salvació la iniciativa ve de part de Déu, doncs només Ell podia proveir el mitjà de lliurar-nos dels nostres pecats pel sacrifici de Crist; fet únic, consumat una sola vegada i per sempre. La vàlua d'aquest sacrifici és tant gran que és suficient per tota la humanitat. Així, Pau escriu a Timoteu: “Perquè hi ha un sol Déu, també hi ha un sol Mitjancer entre Déu i els homes: Crist Jesús, Home, que es donà a si mateix com a rescat en favor de tots”. 3) Els rebels i els incrèduls no poden aprofitar aquest do tant bonic de Déu, que es rep únicament per la fe. Resta a la disposició d'aquells que són de cor humil que se'n penedeixin dels seus pecats i busquin la salvació en Crist el Salvador. Una vegada, un home atribolat preguntà a l'apòstol Pau: “Què haig de fer per salvar-me?”. Sense esperar ni un moment l'Apòstol contestà: “Creu en el Senyor Jesús, i et salvaràs”. El mateix Senyor, dirigint-se a la gentada que el seguia, declarà: “Us ben asseguro: el qui creu en mi té la vida eterna”. 4) Les Escriptures assenyalen repetitivament la necessitat tant del penediment com de la fe en Crist. Aquell que confessa els seus pecats al Senyor i confia plenament en Ell, reconeixent el valor de la seva obra redemptora, arriba a posseir la vida eterna: un regal de Déu que s'ofereix ara. Unit el creient amb Crist per la fe i havent rebutjat el pecat, passa d'un estat de mort espiritual a un altre de vida espiritual. L'Esperit Sant pot obrar amb llibertat en el cor de l'home humil que mira al Salvador, per produir aquesta nova vida en Crist. Segons trobem a l'evangeli de Joan, el Senyor digué: “Jo us ben asseguro que el qui escolta la meva paraula i creu en aquell qui m'ha enviat té la vida eterna i no quedarà sotmès a judici, sinó que ha passat de la mort a la vida”. 5) Les obres humanes no poden salvar a ningú, doncs totes elles porten la taca del pecat, i només és aprofitable l'obra -–de valor infinit-- del Salvador. Amb tot, diu Crist: “l'arbre es coneix pel fruit que dóna”, de manera que el veritable creient ha de manifestar la realitat de la seva nova vida mitjançant bones obres; obres que l'Esperit Sant produeix en la vida de qui porta una vida d'obediència al Senyor. 6) El veritable creient entra a formar part de l'Església espiritual i universal, de la qual Crist és Cap i Senyor. Heus aquí l'ecumenisme bíblic, que depèn de la unió dels salvats en Crist Jesús, realitzat pel poder de l'Esperit Sant. El bateig esdevé el senyal de la nova vida.
Notem, per acabar, que les ensenyances apostòliques són totalment Cristo-cèntriques, per la qual cosa volem dir que enfoquen la llum de la revelació només en la persona de Crist, com únic Senyor i Salvador dels qui s'acosten a Ell. Aquest punt és comparable -–com també les altres declaracions d'aquest escrit-- amb les declaracions de la mateixa Bíblia, amb referència especial al Nou Testament. Els qui busquen la salvació i volen saber en què consisteix la vida cristiana, trobaran la veritat a la Bíblia. Però, és precís llegir els Evangelis, Els Fets, i les Epístoles amb humilitat, demanant a Déu que concedeixi la il.luminació de l'Esperit Sant. Déu vol parlar-nos al cor a través de la Paraula que ens ha donat per mitjans tan sorprenents. Tal com va dir el Mestre més d'una vegada, és necessari “tenir orelles” per percebre els matisos divins que arriben a nosaltres a través de la Bíblia, i l'oïda interna consisteix en la voluntat de comprendre d'un cor humil que busca a Déu mitjançant Crist. “Busca” -–digué Crist-- “i trobaràs”.
|
| Església Evangèlica de Gràcia a Barcelona - C/Terol 22 (Gràcia) | E-08012 Barcelona | |
| Resolució òptima: 800 X 600 | |